Navigation path

Left navigation

Additional tools

El balanç de la Comissió Barroso

Fa poques hores que la Comissió Juncker ha pres el relleu al capdavant de l’executiu europeu després dels 10 anys (2004-2014) de Comissió Barroso. Si en l’article de la setmana passada vaig exposar els reptes als quals hauria de fer front el nou executiu, també és bon moment per fer balanç de la darrera dècada. Uns anys marcats per una crisi econòmica sense precedents i de canvis importantíssims en la geopolítica mundial. Davant d’aquestes circumstàncies, Europa ha hagut de respondre de forma contundent per poder preservar el seu model social i ha estat la Comissió, com a braç executiu de la Unió, qui ha articulat aquesta resposta.

barr

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

M’agradaria resumir en quatre punts les principals fites d’aquests 10 anys:

  1. L’ampliació de la UE: En aquests 10 anys hem vist com 13 nous Estats entraven a formar de la Unió per arribar a la UE dels 28 que tenim ara; els països que formen part de la zona euro també han passat de 12 a 18 (i aviat en seran 19 amb Lituània). Ara som més forts i tenim un potencial econòmic més gran. El tractat de Lisboa, que va entrar en vigor el desembre del 2009, ens ha donat una base sòlida perquè la nostra Unió funcioni de manera eficaç i perquè, tal com diu el nostre lema, puguem seguir “creixent junts en la diversitat”.
  2. Resposta a la crisi econòmica: S’ha demostrat que, davant l’extrema i irreversible interdependència de les economies europees, qualsevol resposta davant d’una crisi com la que hem viscut s’ha de dur a terme a nivell europeu.

Quan la crisi del deute, importada de fora d’Europa, es va convertir en una crisi sobirana i, després en econòmica, el risc de fragmentació i de desunió era un perill real davant del qual la Comissió –juntament amb altres institucions- va actuar com un equip de bombers establint diferents tallafocs: es van rescatar diferents països: Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Xipre; es va crear un mecanisme de rescat; es va reforçar la governança econòmica a través del Semestre Europeu; i es va avançar en la Unió Bancària. Van ser decisions tan difícils com necessàries que fan que avui, dos anys després de la tempesta, ningú parli –per exemple- de la sortida de Grècia de l’euro.

  1. Creixement econòmic sostenible i consolidació fiscal: Es tracta de dues cares de la mateixa moneda, dos angles des dels quals es va haver de fer front a la crisi econòmica. Quan va esclatar la crisi i es va haver de rescatar el sector bancari europeu per evitar un col·lapse total, es van utilitzar fons públics i, com a conseqüència, es va expandir el deute dels Estats membres. Per tornar a tenir un nivell de deute sostenible es va haver de caminar cap a una estratègia de reducció de la despesa pública que es va traduir en sacrificis per a tots els Estats membres. Uns sacrificis que han valgut la pena tenint en compte que avui la UE camina va pel bon camí i està redreçant els seus comptes. El procés de consolidació fiscal intel·ligent ha d’anar acompanyat de reformes estructurals que fomentin el creixement i, quan sigui possible, d’estímuls de la demanda amb l’objectiu principal d’eliminar el principal problema que encara pateix avui Europa, l’atur.
  2. Obertura al món: Davant d’un context planetari cada vegada més globalitzat, la Unió Europea s’ha obert, encara més, a la resta del món. El G20, per exemple, va ser una iniciativa europea a través de la qual es va obtenir un compromís mundial contra el proteccionisme, un marc per al creixement sostenible i un reforç de la regulació sobre els mercats financers i els paradisos fiscals. Malgrat les condicions econòmiques adverses, la Comissió ha promogut els mercats oberts, ha signat tractats de lliure comerç amb Corea del Sud, Singapur, Perú, Colòmbia, Equador i l’Amèrica Central, i acaba de signar un acord històric amb el Canadà, sense parlar de les negociacions per l’acord comercial més important que s’ha fet fins ara, entre els EUA i la UE (el TTIP).

La UE ha de ser un actor principal en els fòrums internacionals com la ONU, l’OMC i el G7, on podem exportar-hi els nostres valors.

A Mode de conclusió, el “leit motive” d’aquests deu anys de la Comissió Barroso podria resumir-se en la següent sentència: “el futur d’Europa és un futur brillant però només el podrem assolir si actuem com una Unió cada vegada més estreta, una Unió de nacions sobiranes que posin en comú el seu esforç i energia per aconseguir objectius comuns. Una unió de ciutadans que comparteixen els mateixos valors fonamentals de pau, llibertat, democràcia i que lluiten per una societat més justa”.

 

Leave a Reply