Navigation path

Left navigation

Additional tools

El periodista incòmode

Per qui ha treballat de portaveu, hi ha una mena de periodistes que sempre es tracten amb especial respecte. Es tracta dels periodistes que mai et fan la pregunta fàcil; que saben de què parlen i que parlen amb els que saben; que treuen punta a la notícia, que exploren l’angle que els demés no han vist; que són inquiets; que veuen més enllà. Son els periodistes incòmodes. La qualitat d’una sala de premsa és pot mesurar pel nombre de periodistes incòmodes que l’ocupen. Periodistes com l’Eliseo Oliveras són els que marquen la qualitat de la sala de premsa de Brussel·les, i la qualitat de la informació europea que arriba a Barcelona. Jo vaig conèixer l’Eliseo l’any 1994 quan vaig arribar a la capital d’Europa acabat de sortir de la facultat de periodisme de la UPF. A la sala de premsa del Berlaymont s’hi trobaven alguns noms llegendaris del panorama periodístic català: el Xavier Vidal Folch, el Walter Oppenheimer, la Teresa Turiera, el Jaume Masdeu, la Cristina Gallach, la Teresa Carreras, el Salvador Enguix… molts guanyadors del Premi Ernest Udina. L’Eliseo acabava d’arribar per substituir la Montse Radigales. El nostre desembarcament, quasi simultani, em va permetre conèixer l’Eliseo com a persona i ben aviat com a amic. Conversar amb ell era un plaer. L’Eliseo és culte, independent i assertiu en les seves idees, però sempre respectuós amb les dels demés. Mai deia que no a un bon àpat o a una bona conversa. Suposo que l’oportunitat de compartir àpats i converses amb gent del nivell de l’Eliseo Oliveras és el que fa de la capital d’Europa un lloc especial i irrepetible.

Per un periodista, a més a més, Brussel·les és una gran repte, sovint un infern: conferències de premsa diàries, infinitat de temes a cobrir, nits en vetlla al Consell Europeu, i el desafiament de traduir el jargó europeu en alguna cosa comprensible. Escriure cròniques des de Brussel·les sempre és difícil, però encara ho és més quan escrius per El Periódico, un diari que exigeix titulars punyents, noticies atractives i sobretot una gran capacitat de concisió. L’Eliseo era un mestre en les tres coses. La seva ploma era tan afilada com el seu enginy, el seu olfacte per la notícia interessant digne d’un perdiguer.  A això cal afegir l’experiència. 20 anys cobrint l’actualitat europea l’han convertit en el degà dels corresponsals espanyols acreditats a Brussel·les, i han fet d’ell un cronista crític de dues dècades prodigioses de la construcció europea. La caiguda de la Comissió Santer, la creació i naixença de l’Euro, la redacció i mort de la Constitució, les grans ampliacions del 2004 i el 2007 o la pitjor crisi econòmica des dels anys 30 figuren entre els temes de portada que dels que l’Eliseo ha deixat testimoni.  Aquest és el periodista incòmode que vaig trobar a la sala de premsa ja del Berlaymont com a portaveu d’energia el 2005. Era un periodista que coneixia els temes, que tenia totes les fonts, que sabia fer la pregunta exacte, que l’encertava als seus titulars i als seus articles. Era un periodista incòmode i per tant un bon periodista. I crec que per això és bo que aquest any l’APEC hagi donat el premi Ernest Udina a l’Eliseo Oliveras. Ara que les redaccions són plenes de becaris sense experiència i mal pagats, ara que els mitjans acomiaden els seus redactors veterans, ara que a tantes rodes de premsa no es senten més que preguntes amables, cal fer un reconeixement als periodistes com l’Eliseo. Perquè mentre hi hagi periodistes incòmodes, hi haurà premsa independent.

 

Aquest article forma part del llibret d’homenatge que l’APEC va editar per a Eliseo Oliveras, guanyador del premi Ernes Udina a la trajectròria europeista 2014.

Leave a Reply